CatalàEspañolEnglishFrançaisDeutch
Paddle Van Sup School
Voteu o recomaneu-nos a Alcanar.info

La Serra de montsià

Introducció

Des de l’Ebre al Sènia i des de la Foia a la Plana litoral, aquesta serralada d’uns 20km de llarg i un 7 d’amplada, és, per a la gent dels pobles que l’envoltem, un signe de la nostra identitat.

El Montsià ha estat, més que barrera, nexe d'unió dels pobles situats al voltant: Alcanar, Ulldecona, Freginals, Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

La gent que ha viscut en aquests pobles, generació rere generació, van saber treure profit —de vegades no massa racional— fruit de les necessitats d'una època, quan a les nostres terres la única economia existent era l’agricultura i la ramaderia; la pressió era molt forta. Precisament la pràctica intensiva de la pastura i el fet que, de manera sistemàtica es cremés la muntanya per tal d'obtenir pastures, n'ha degradadat la vegetació.

I és que cal tenir en compte que per als nostres avantpassats i, fins i tot, per a les generacions que ara tenen 70 anys o més, anar al Montsià no significava el mateix que per a nosaltres. Avui té un aspecte més lúdic i abans anar al Montsià era anar a treure-li'n un bon profit: anar a fer llenya, ja sigui com a combustible o per a treure fusta per a fer barques (com passava a la font d'En Burgar); carbó a les diferents carboneres que hi havia escampades; cireres als barrancs on es conreaven arbres fruiters; margallons o palmes per poder fer cabassos; parar rateres; anar a fer té «poleo», té de roca, té de reina o d'altres herbes medicinals; fer calç als diferents forns que hi ha per tota la serralada; anar a pasturar…

Totes aquestes activitats humanes, en definitiva, han deixat empremta a la nostra serralada: masos, lligallos, senderes, fonts, coves, pous, cocons

  • Masos
  • Camins ramaders
  • Senderes
  • Coves, fonts…
  • Presència humana

Masos

És interessant veure les diferents restes de tots els assentaments existents al Montsià, ja sigui en forma de masos, corrals o cabanes de pastor.

Entre els masos més importants cal destacar: Mas de Miralles, Mas d'En Balaguer, al Pla de la Galla; Mas de la Gaspara, Mas d'En Comú, Mas de Matarrodona, Mas de la Rosalea, Mas del Llop, Mas de la Revertera, Mas de Mulet… i la gran quantitat de casetes, que no arribaven configurar assentaments tant importants com els esmentats.

Hi ha també nombrosos corrals que denoten l’explotació ramadera des de temps remots. Aquests corrals els trobem construïts amb pedra seca aprofitant, en algunes ocasions, les balmes que hi ha per tota la serra: Corral del Mariquito, Corral de Tabola, Corral del Maret, Corrals de la Galla, Corral Nou, Corral de Pantoni, Corral de la Gossera, Corral del Poc-cul, Corral dels Cames-semes

Tanmateix parlant d'assentaments, per als què ensagrada la nostra història, és interessant l'estudi de les cabanes de pastor construïdes amb pedra en sec que hi ha escampades per tot el Montsià. Des de la Roca Roja, al Pic del Montsià —on diuen que en una feia penitència un monjo dominicà que es deia Pare Pasqual—, el pic d'Andara, Mola de Matarrodona, Mont de Torrero, Primer Molló, són llocs on en podem trobar.

Els lligallos

El Montsià ha estat tradicionalment lloc de pastura i, sobretot, d'hivernada per a grans ramats. Des de les famoses cabres blanques (espècie de cabra autòctona actualment en perill de desaparició) a les ovelles; i els bous que són els que, fins fa ben poc, malgrat que no en tanta quantitat, pasturaven lliures per tota la serralada. Aquests ramats transitaven pels coneguts lligallos a l'hora d'anar des del Montsià fins a les pastures del Delta, les fonts de la plana litoral o les basses i fonts de la Foia.

Alguns dels lligallos més importants són el Lligallo de Codonyol que, venint de la foia d'Ulldecona, travessa eI Montsià per la Portella baixa, continuant pel Mas i Pou del Melo i Barranc de Codonyol, fins a les fonts del càmping Carles III, situades al terme d' Alcanar (prop d'on es trobava l'antiga Torre de Codonyol). També es coneix com a Lligallo de Mílio.

Lligallo de Forcheron, que passa pel bosc de Miralles, prop de la font de la Tina. Ja a la plana, passa prop de la torre del mateix nom, per endinsar-se al Delta.

Lligallo de les Ventalles, que ve de la Serra de Godall, passant per les Ventalles, puja pel coll que hi ha entre el barranc de la Carbonera i el de l'Astor fins al Coll de la Foradada, baixa per la lloma de Burgar, on passa a denominar-se Lligallo del Pas, continuant per la bassa de la Galla, Comptador, Quatre Mollons i baixa al pla, endinsant-se al Delta pel Camí del Pas d'En Carrasca.

També n'hi ha d'altres, no tan importants, potser perquè no comuniquen amb les pastures del Delta, com són el Lligallo del Montsià, Lligallo de la Llacuna, Lligallo de la Pedrera, etc.

Les Senderes

Les senderes han estat les vies de comunicació tradicionals entre els diferents punts de la serralada o les vies més rapides per travessar-la entre els pobles de les rodalies.

Han estat utilitzades tradicionalment pels ramats en els seus desplaçaments cap als diferents punts, buscant quasi sempre les fonts. També per les persones, intercomunicant així els diferents punts habituals, com els masos, casetes, corrals i els llocs de conreu.

Son una via més ràpida per travessar la serralada entre els pobles del voltant. D’Ulldecona fins a la mar. De la Ràpita fins als Freginals. D’Alcanar a la Ràpita, etc. Són, per tant, llocs d'una importància primordial per recuperar les nostres arrels culturals i la nostra memòria històrica.

Destaquen en importància noms com el Camí dels Bandolers, la Sendera de les Faixes, Camí del Mas d’En Comú, Camí de la Font d'en Burgar, la Sendera de la Campana. Moltes vegades aquestes senderes fan coincidir el traçat amb els dels lligallos, altres vegades els complementen.

Dins de les senderes existeixen punts geogràfics que per la seva dificultat o per la seva especial configuració, tenen nom propi i esdevenen autèntiques referències per a la gent d’aquesta comarca: La Campana, passos con el Portell de la Foradada, el Comptador, la Portella Alta, la Portella Baixa, el Mal Pas de Rialla, l' Argiler…

Tots aquests senders van viure els darrers moments importants durant la postguerra. Concretament a l'època de l'estraperlo. Durant aquest període, pels senders més importants de la serralada que comunicaven les poblacions de la Foia (Ulldecona, les Ventalles i els Freginals) amb la Plana litoral, s'establia durant les nits un actiu comerç clandestí. Era típic que durant la nit el camí de la Font d'En Burgar als Freginals per la bassa d'Ortís, fos transitat de gent que pujava de la Ràpita amb arròs fins als Freginals i tornava després del canvi, amb oli. Això també passava amb la sendera del Mas d'En Comú fins a Ulldecona i amb el mític Camí dels Bandolers, el qual, al seu tram de la Ràpita a Alcanar, va ser un dels camins més concorreguts durant aquella època.

Actualment, el fet que no hi hagi tants ramats que transiten les senderes, fa que moltes s’estiguin perdent, fins i tot alguna de gran valor paisatgístic, com és la sendera de les Faixes, que va de la Foradada fins a la Font del Bassiol, recorrent la part alta de la serralada per tots els racons de la façana marítima de la muntanya.

D'altra banda, l'aspecte més lúdic que avui té la serralada ha fet que s'obrissin senders que no respecten la concepció i l’ús tradicional que havia de ser una sendera i que els hi donen un aspecte més esportiu als mateixos. Pràcticament no fan les típiques ziga-zagues pròpies de les antigues senderes, necessàries per transitar-hi els animals carregats.

El cas més típic, és el sender de petit recorregut, que va des del refugi que té el CEU al barranc de l' Astor fins al coll pel qual puja l’antic lligallo de les Ventalles. O l'anomenada Sendera del Crestall que mai no va ser transitada pels ramats i potser la més espectacular avui per a l'excursionista.

Coves, fonts, pous, cocons i pantans

La nostra serra, com a típica serralada immersa dintre l’àmbit geogràfic mediterrani, rep durant l'any una mitjana escassa de precipitacions distribuïdes d'una manera molt irregular. Això, unit a que és una serralada composta principalment per roca calcària, ha fet que l'acció erosiva de l'aigua hagi configurat un típic model càrstic. Com és habitual a les zones pròpies d'aquest tipus de modelat, l'aigua procedent de les escasses precipitacions circula de manera subterrània per tota la serralada, formant grans coves i les típiques fonts vauclusianes que apareixen de sobte a sota d'una paret rocosa, conferint a l'aspre relleu un aspecte d’insòlita bellesa.

En referència a les coves i avenc , trobem la cova del Tendo, la cova Bonica, la cova de l'Heura, la cova de la Foradada, la cova del Gall, la cova del Pi, la cova de Santa Magdalena, la cova del Cingle Roig, així com l' Avenc de Matarrodona, Avenc del Pla, etc.

Pel que fa a les fonts, aquestes han tingut al llarg dels temps, una gran importància econòmica sobretot per abeurar els nombrosos ramats i, en alguns casos, per regar petites hortes.

Les escasses fonts que trobem són del tipus vauclusià i, degut al poc cabal, l'home se les ha hagut d'enginyar des de temps ancestrals per aprofitar els recursos hídrics de la serralada i, de vegades, s'han afegit a les mateixes unes piques de pedra de construcció humana per així aprofitar-hi més racionalment l'aigua i facilitar-n'hi l'abeuratge dels ramats.

Típiques fonts d'aquests tipus són la Font de les Set Piques, la Font d'En Burgar, —sense cap dubte la més abundosa i bonica de la serralada—, Font del Mas d'En Comú, Font del Fumat, Font del Bassiol

D'altres, molt semblants a aquestes, estan formades per una petita basseta que davalla a una de més gran o formen una bassa única, com la Font del Pi, les Basses de Panxa Blanca, la Font del Teix, Font de Molacima

Un altre tipus de fonts, al meu parer molt importants, no des del punt de vista del cabal però sí de l'enginyós sistema emprat per recollir-hi l'aigua, són les del tipus «foggara», situades al mig del llit del barranc i que arrepleguen l'escassa aigua que va rajant de les roques d'una manera subterrània, fins a una piqueta on s'acumula. Aquesta piqueta, en algunes, tan sols hi està protegida per una caseta construïda en pedra en sec, per mantenir-hi l'aigua neta i fresca i evitar-ne l’evaporació. D'aquests tipus en són la Fontanella, la Font de l'Ortís, Font d’Andara, Font de Panxa Blanca

També n'hi ha d'altres on l'aigua s'acumula a una cavitat natural com la Font del Recreo, Font de la Piqueta, Font de l' Abella. O com les de la Font de la Gota o Font de les Neus, on es s'arreplegava l'aigua que rajava en època de pluges per les cingleres de les faixes tancades, cap a unes basses fetes de totxanes situades al peu del primer faixó. O la Font de la Tina, al bosc de Miralles, trobada baix d'una carrasca per un carboner, on primer es va posar una tina i avui hi ha una gran cisterna i a sota unes piques.

D'altra banda trobem els povets típics, formats per un brocal de forma circular i de no massa profunditat. Són molt coneguts el Pou de Matarrodona, la Sínia del Mas d'En Comú; el povet de la Bassa de la Galla —avui dia tapat—; povet de la Gossera, povet del Melo, povet d'Antó

Una altra manera d'emmagatzemar l'aigua són els cocons. Generalment estan formats per una cisterna on s'acumula l'aigua de pluja que procedeix d'una llosa llisa inclinada situada al costat. En són famosos el Cocó de Jordi, Cocó de Gonzalo, Cocó de Samuel, Cocó de Carancha, Cocó del Ferit, Cocó de la Rosalea

Una altra manera de recollir aigua eren les basses situades en llocs argilencs, on es construïa una bassa en la part més baixa i es netejava l'entorn de vegetació, per facilitar-n'hi el lliscament d'aigua a dins. En tenim exemples a la bassa de Catxapanda, Aiguassera, les de la Galla, la de l'Ortís, l' Argiler

Per últim el anomenats «pantans», formats per una paret davant d'una concavitat on s’acumula l’aigua de pluja. Entre d'altres el de la Ferradura o la sardina o dels Coloms.

Presència humana

El Montsià ha estat habitat des de la més remota antiguitat, prova d’això la tenim en què al Montsià s'hi ha trobat la mostra d'art rupestre més antiga de la Conca mediterrània peninsular. Estem parlant de la pintura cava del Tendo. Altres indicis demostren que la serralada ha estat poblada ininterrompudament en les diferents etapes històriques, així ho mostren el poblat preibèric de la Ferradura, Poblat ibèric de la Moleta del Remei o el de l'Antic. A més de les troballes de diferents objectes com la figura zooforma trobada a la partida de Mundana.

Per tant, la humanització ha estat molt intensa al llarg de tots els temps. Encara són avui visibles les restes de l'activitat agrícola, que es van trobant en als diferents vessants abancalats dels nombrosos barrancs que s'enfilen fins a llocs inimaginables, arribant fins i tot al cim; prova d’això tenim que a Molacima s'hi conreava blat.

Altres mostres típiques d'aquests vessants abancalats són els anomenats típicament «racons», on encara avui en alguns indrets es cultiven oliveres. No obstant, dues de les mostres més emblemàtiques d'aquesta antiga activitat agrícola les trobem al Barranc de l'Astor, en un altre temps amb abundosos arbres fruiters i zona d'un intens poblament; i també el Racó del Bassiol, on vivia en una cova un personatge quasi bé mític anomenat el Sardinero, que anava vestit amb roba feta amb palmes de margalló i cultivava tota mena de productes d'horta. Com a curiositat, també se sap que un tal Peret conreava tabac a la Font del Fumat.

Tot això ens fa pensar amb el tipus de vida que portaven els habitants de la serralada. Una vida material molt pobra, quasi bé a nivell de subsistència, com es demostra en l'arquitectura de les nombroses casetes que anem trobant al llarg de la serralada i en l’escàs mobiliari que hi ha a l'interior.

Hi ha moltes anècdotes que reflecteixen la duresa de la vida d’aquesta gent i que transmeten quasi bé un sentit tràgic de la vida, com és la que conten d’un home carboner i sa filla que vivien a la Cova del Burro, —anomenada així degut a que vivien en companyonia d'un ase. Aquesta cova es troba a la sendera de les Faixes i és de difícil accés, ja que està situada a la vora d'un precipici. La filla patia de somnambulisme i una nit es va precipitar al buit.

Un altre personatge, el nom del qual ha quedat inscrit a la historia del Montsià, ha esta el del Mariquito, el qual va gravar el seu nom a una roca de la Font de Molacima i de qui ens ha quedat també el corral que porta el seu nom, situat a sota del Mal Pas.

Actualment l’aprofitament d’aquesta serralada és més lúdic, d’anar a gaudir del paisatge. Veure com s’està repoblant de pins, carrasques, roures, aurons, teixos (fins i tot n’hi ha un que fa més de 4 metres), observar el comportament de certs animals que encara hi queden: raboses, teixons, porcs senglars, falcons i altres aus de rapinya…, fer excursions a les diferents fonts, ja sigui amb bicicleta, o amb la motxilla al coll. Fer escalada a llocs com el Pic Blanc o espeleologia a les diferents coves avencs. Gaudir d'una bona estada al refugi «Enric Aiguadé» del Centre Excursionista d'Ulldecona, ubicat al barranc de l'Astor…

De vegades, però, aquest aprofitament lúdic de la serralada del Montsià pot esdevenir molt perillós, perquè hi ha gent que no respecta gens tots aquests llocs que hem anomenat i això dol molt, ja que hauríem de tenir en compte que la gent d'ara som hereus de l’esforç d'una gent que, generació rere generació, han deixat la seva empremta a la serralada.

Part de la història dels pobles del voltant del Montsià esta lligada a la serralada, per això conèixer-la, recuperar-la i conservar-la contribuirà, sense cap mena de dubte, a enriquir la cultura dels pobles del voltant i de la gent que hi vivim.