CatalàEspañolEnglishFrançaisDeutch
Paddle Van Sup School
Voteu o recomaneu-nos a Alcanar.info

El reclam

A Alcanar, el reclam fa referència tant a l’estri emprat pels caçadors per imitar el cant dels ocells com a l’acte de fer-lo sonar. En gran mesura es feia servir a la barraca o parany tot i que, a Alcanar, totes les famílies en solien tindre algun per casa ja que es podria emprar per a altres mètodes de caça alternatius per tal d’atreure els moixons, com en la piqueta o les rateres, o la caça amb escopeta.

El reclam bucal, ancestral, era emprat sobretot a les barraques quan l’electricitat encara no hi havia arribat. Consistent en un petit cilindre tapat i foradat de metall, el caçador se l’introduïa a la boca i, mitjançant aspiracions d’aire, reproduïa el més fidelment possible el cant, en aquest cas, del tord. Fer-lo sonar no és difícil, però sí que ho és més poder conjuntar la sèrie de sons que facin que l’ocell el reconegui, dominant-ne el timbre i el so.

A Alcanar, com a moltes localitats  del nord de Castelló, s’hi feia un concurs internacional de reclam bucal. Amb la prohibició de la pràctica del parany, però, aquesta tradició s’ha vist interrompuda (no així a l’altra banda del riu Sénia).

Amb l’arribada de l’electricitat, el reclam bucal ràpidament va veure’s substituït per les gravacions analògiques reproduïdes en cintes de casset. Les barraques es van proveir d’uns altaveus i un reproductor de cotxe encastat a un caixó de fusta per fer sonar el cant dels ocells. Això permetia, per una banda, poder caçar ininterrompudament durant tota la nit, i no només als vespres i a les matinades, com s’havia fet sempre. Per altra banda va permetre reproduir més fidelment el cant del tord, amb diverses variants segons quan es reproduïa: el cant de vàries espècies de tord i ocells semblants, per a les nits fosques, i el cant del tord comú i de més moixonets a les matinades (també anomenat «xoqueo»).

L’ús d’aquests sistemes magnetofònics va significar l’increment considerable de captures de tords a les barraques alhora que es va convertir en el principal argument perquè, amb el temps, es produís la pràctica de la caça en barraca. Aquest aparell no era res més que un reproductor de mida DIN, com els que es munten als cotxes, incrustat en un caixó dissenyat especialment i que, a més de tindre les connexions per als altaveus i l’alimentació, també disposava d’un compartiment on guardar-hi les cintes.

Mentrestant l’evolució tecnològica no s’aturà i, arribada l’era digital, van començar a aparèixer sistemes que permetien un so més real. Així arriben el «xip», com anomenaven els caçadors un sistema digital format per un reproductor al qual se li inserien diferents circuits electrònics per reproduir un cant o l’altre —semblant a les videoconsoles dels anys 90. I de la mateixa manera arribà també el CD que, com l’anterior, al ser digital permetia una millor qualitat de so però amb l’inconvenient que s’escalfava més amb el consegüent augment de problemes tècnics donat que havia de sonar tota la nit.

Fins als nostres dies en què senzillament amb un telèfon mòbil es pot arribar a reproduir el cant dels ocells i transmetre’l als altaveus.

Per a una informació molt completa sobre aquest mètode de caça i d'altres consulteu el següent article publicat al número 18 de 2002 de la revista «Raïls» d'Ulldecona, elaborat per Carlos Forcadell