CatalàEspañolEnglishFrançaisDeutch
Paddle Van Sup School
Voteu o recomaneu-nos a Alcanar.info

La caça en ratera

La caça en ratera o cep és un mètode de caça que s’emprava fins fa unes dècades a Alcanar i localitats veïnes. Avui en dia és una pràctica prohibida i gairebé ha caigut en desús.

Es basava en agafar els moixons amb un estri de metall que, mitjançant un sistema de molles, atrapava les preses quan n'accionaven el mecanisme. El giny, semblant als ceps que es fan servir per caçar mamífers com raboses, se servia d’uns esquers vius que el caçador hi posava meticulosament al mig. Normalment eren cucs o «alades» (formigues alades); els primers els criaven d’un any per a l’altre els mateixos caçadors dins d’uns pots tot alimentant-los amb cereals; les segones, les  alades, molt abundants durant els mesos finals de l’estiu, no calia criar-les.

Quan els moixons veien l’esquer es posaven sobre una vareta de ferro de la ratera per tal de menjar-se’l. El pes de l’animal sobre la vara feia que s’accionés el mecanisme i es tanqués, quedant-hi atrapat.

Calia molta destresa per part del caçador per tal de calibrar tot el mecanisme i que s’accionés correctament quan tocava. D’això se n’hi deia «parar» —d’aquí en ve l’expressió «anar a parar rateres». Si no es feia amb precisió, la ratera es disparava abans o després que l’ocell s’hi posés

Les rateres se situaven al «parador» o trosset de terra excavat pel caçador per tal que el terra estigués ben net i permetés que l’ocell veiés millor l’esquer. A part, també calia netejar-lo de pedres perquè no entorpissin l’acció del mecanisme de la ratera. De vegades s’aprofitaven zones amb una mica de desnivell, o s’empraven pedres o fustes o altres traves per intentar impedir que els moixons entressin per la parat de l’hemisferi equivocat de la ratera i no s'accionés el giny. També hi havia qui la lligava amb un cordellet perquè, en cas que l’animal capturat no morís, no se l’emportés si aconseguia escapar.

Una vegada fet el «parador» s’hi situava curosament la ratera ja parada i amb l’esquer posat, de manera que no es desparés i pessigués els dits del caçador. Llavors, amb les mans, es tapava lleugerament la ratera amb terra fina perquè només en quedés a la vista l’esquer. Els caçadors marxaven a treballar o feien feines del camp al mateix tros i, al cap d’unes hores, feien una ullada a les rateres a veure si hi havia hagut cap captura.

Aquesta pràctica està prohibida avui dia perquè es tracta d’un mètode no selectiu, que no permetia seleccionar les aus que es caçaven. Això ocasionava la mort de tot tipus d’ocells protegits com ara el barba-roig (Erithacus rubecula), la rufarda (Sylvia atricapilla), el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), el verderol (Carduelis chloris)… a més dels més apreciats pels caçadors: el tord (Turdus philomelos), la merla (Turdus merula) o l’estornell (Sturnus vulgaris).

Fins a les primeries de la dècada dels anys 90 del segle passat, encara era una pràctica utilitzada pels caçadors i per alguns pagesos. Uns i altres, mentre practicaven les respectives activitats, les feien servir com a complement. En tractar-se d’una pràctica ancestral, la tradició passava de pares a fills, i moltes famílies tenien rateres a casa o per algun racó, heretades dels avantpassats.

Per a una informació molt completa sobre aquest mètode de caça i d'altres consulteu el següent article publicat al número 18 de 2002 de la revista «Raïls» d'Ulldecona, elaborat per Carlos Forcadell.