CatalàEspañolEnglishFrançaisDeutch
Paddle Van Sup School

La «encesa»

L’encesa és un mètode de caça antic que gairebé no es practica i que consisteix en agafar els moixons per la nit amb l’ajuda d’un llum que ha anat variant amb els temps, primer d’acetilè o de petroli i finalment llanternes elèctriques convencionals. S’aprofitaven les nits de mala ora, vent i/o pluja intensa per anar pels arbres a buscar els ocells adormits, normalment tords, que, quan els hi posaven la llum a prop es quedaven perplexes i immòbils. Llavors el caçador els agafava amb la mà o els estabornia amb una pala de fusta o qualque altre objecte contundent.

Aquesta pràctica, emprada fins farà uns 30 anys, ha caigut en desús; a més a més que està prohibida. Malentesa com un divertiment, aquesta tècnica se sumava als recursos d’autosubsistència que tenien els habitants de la zona. Especialment útil fou durant els durs de postguerra on era una via de subsistència més: si hi havia excés de moixonets a una casa o els venien o els conservaven, primer amb oli, després als congeladors.

L’ocell més apreciat és el tord comú (Turdus philomelos) i espècies derivades  perquè la carn és bona i en quantitat. Tot i això, també estaven ben valorats el barba-roig (Erithacus rubecula), la rufarda (Sylvia atricapilla), el pinsà (Fringilla coelebs)… De fet, aquestes últimes, en tant que espècies protegides actualment, són el motiu principal perquè aquest tipus de pràctiques, juntament amb la barraca, la piqueta o les rateres, foren prohibits.

Per a una informació molt completa sobre aquest mètode de caça i d'altres consulteu el següent article publicat al número 18 de 2002 de la revista «Raïls» d'Ulldecona, elaborat per Carlos Forcadell.

 

«L’encesa» es un método de caza antiguo que casi no se practica y que consiste en coger los pájaros por la noche con la ayuda de una lámpara que ha ido variando con el tiempo, primero de acetileno o de petróleo y finalmente linternas eléctricas convencionales. Aprovechaban las noches de mal tiempo, viento y / o lluvia intensa para ir por los árboles a buscar los pájaros dormidos, normalmente tordos, que, cuando se exponían la luz de muy cerca se quedaban perplejos e inmóviles. Entonces el cazador los cogía con la mano o los aturdía con una pala de madera o algún otro objeto contundente.

Esta práctica, empleada hasta hará unos 30 años, ha caído en desuso; además que está prohibida. Malentendida como un divertimento, esta técnica se sumaba a los recursos de auto subsistencia que tenían los habitantes de la zona. Especialmente útil fue durante los duros años de posguerra donde era una vía de subsistencia más: si había exceso de capturas en una casa, o los vendían o los conservaban, primero con aceite, luego en los congeladores.

El pájaro más apreciado es el zorzal común (Turdus philomelos) y especies derivadas porque la carne es buena y en cantidad. Sin embargo, también estaban bien valorados el petirrojo (Erithacus rubecula), la «rufarda» (Sylvia atricapilla), el pinzón (Fringilla coelebs)… De hecho, estas últimas, en tanto que especies protegidas actualmente, son el motivo principal para que este tipo de prácticas, junto con la barraca, la «piqueta» o las ratoneras, fueran prohibidas.

Para una información muy completa sobre este método de caza y otros consulte el siguiente artículo publicado (en catalán) en el número 18 de 2002 de la revista « Raïls » de Ulldecona, elaborado por Carlos Forcadell.

contacto