CatalàEspañolEnglishFrançaisDeutch
Paddle Van Sup School

Caça en barraca o parany

La caça en barraca és una pràctica molt arrelada a Alcanar i localitats limítrofs amb el País Valencià des de temps immemorials.

La caca del tord (Turdus philomelos) és silenciosa, sense pólvora; s’hi empra visc. El visc, o vesc, és una planta (viscum album) de la que se n’hi treu la matèria apegalosa —viscosa— amb què s'unten unes varetes primes, juncs, vims o brins d'espart cru. Amb aquestes varetes enviscades es prepara la trampa, el giny.  El parany és generalment un garrofer o una olivera, o una carrasca que s'ha podat a consciència per donar-li una forma més o menys esfèrica. Al ramatge interior s’hi van subjectant les tiges enviscades on s'enganxaran les aus. L'arbre del parany es tanca per la part inferior amb canyes, ramatge o tela, de manera que el caçador o caçadors hi quedi dins i no siguin vistos, enmig d'un silenci absolut. Per a fer entrar les aus en l'arbre s’hi fa servir el reclam; o més traïdorenc encara, una gàbia on es tenen dos o tres tords que, als moments oportuns, els fan xisclar acostant-hi un mussol. Des de finals del anys 70, però, la tecnologia ha tecnificat la tradició i  s'hi ha emprat, primer cassettes on s'han gravat les veus i cants i crits dels tords, per després passar a la tecnologia digital amb aparells com xips, reproductors de CD i, avui dia, fins i tot és possible amb un simple telèfon mòbil.

Aquesta tècnica de caça, es diu que és massiva perquè no es pot controlar el nombre d'aus que van a caure en un moment determinat i no selectiva perquè qualsevol tipus d'au està exposada a adherir-se a la lliga i per tant ser capturada. Així doncs, després d’alguns intents de regular aquest mètode, l’agost de 2007 el Departament de Medi Ambient i Habitatge presenta un projecte de decret que estableix un conjunt de condicions per a autoritzar la caça en barraca. Les entitats ecologistes duen a terme una campanya per a retirar el projecte al•legant que no és selectiu i que va en contra de la normativa comunitària. Finalment, i després de l’oposició de la Comissió Europea, el Govern català suspèn la tramitació del projecte, cosa que provoca diverses accions de protesta per part del caçadors ebrencs. Això ha fet que el número de barraques a Alcanar hagi disminuït considerablement, en més d’un 70% respecte de principis de segle.

Històricament, aquests sistemes, que es podrien remuntar al segle XIII, anaven lligats a l’activitat agrària i ajudaven, d’una banda, a preservar la producció de les oliveres dels danys que els túrdids provocaven, i, de l’altra, proporcionaven a la població rural un complement alimentari en les èpoques d’escassetat. Malgrat això, en èpoques recents aquestes pràctiques han acabat esdevenint una activitat de lleure molt arrelada en alguns termes municipals de les Terres de l’Ebre, que solen començar la temporada cap al 15 d'octubre.

La captura del tord dura setmanes i suposa com una festa i unes vacances de la tardor. A les emocions de la captura nocturna sobrevé després el goig gastronòmic dels esmorzars i els dinars. La carn del tord és molt apreciada i es menja de moltes maneres, perquè l'abundor de les captures en sol permetre sovint la diversitat culinària. Fonamentalment —desplomats i netes les entranyes— simplement fregits; o torrats a la brasa, o cuinats amb ceba ben trossejada. També, al migdia particularment, cuinats amb arròs i fesols tendres, en forma d'una paella no massa eixuta, més bé melosa. L'enviscat és tan de sempre que els refranys populars l'acompanyen: «Per Sant Francesc, agarra el reclam i vesc»; o «Per Sant Francesc, agafa els tords amb vesc». O el que puntualitza el calendari del tord: «Per Sant Macià, l'oreneta ve i el tord se'n va».

Per a una informaicó completíssima consulteu-ne l'article publicat a la revista d'Ulldecona «Raïls», el número 17 de l'any 2001, elaborat per Carlos Forcadell.