CatalàEspañolEnglishFrançaisDeutch
Paddle Van Sup School
Google Earth File

«La Séquia mare», Irrigation Canal

La séquia Mare és una canalització d'aigua a cel obert excavada al terra i actualment rehabilitada amb formigó al primer tram, des del Partidor ubicat a la Sénia, fins a la foia d’Ulldecona. Tot vorejant el riu Sénia, el segon tram davallava fins a Alcanar i fins a Sòl de Riu, al molí del Lluco. Antigament tenia tots els usos: domèstic, regadiu, ramader i industrial —donar energia als diversos molins i ginys hidràulics que es trobaven al seu pas. A Alcanar, la proliferació de pous de regadiu al segle XX va fer que se n’abandonés l’ús i, poc a poc, anés desapareixent el traçat de la séquia, engolit per les transformacions de les finques per on passava i que durant tants d’anys havia regat.

La séquia Mare formava part de la xarxa hidràulica del riu Sénia que, a més a més, la composaven el mateix riu, les peixeres i els molins. Aquesta xarxa responia al poc cabal del riu; cabal que es comença a regular (documentalment) a partir del segle XIV  i que perdurarà fins ben entrat el segle XX. Probablement, però es tracta d’una reestructuració d’un sistema hidràulic d’època andalusina i/o anterior. Durant  l’Edat Mitjana es regula un aprofitament de l’aigua del riu que obligarà els beneficiaris (La Sénia, Rossell, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs) a fer-la servir per després tornar-la al riu. Així doncs, no són pocs els conflictes documentats entre poblacions per no respectar-ne l’ús establert de sistema tancat.

La séquia Mare d’Alcanar començava al partidor de les Canals, on hi havia l’antic Molí que duia el mateix nom. Allí es desviava cap a Vinaròs o cap a Alcanar. Paral·lel al riu es desviava a l’encreuament del camí de les Planes cap al poble. Al mateix encreuament hi havia una cisterna per tal d’emmagatzemar aigua en cas de sequera, per poder-ne poar. Aquesta, la cisterna del Riu, de la qual no en sabem la datació, sembla ser posterior a la séquia.

Una mica més enllà, on es creuen els dos camins de les Planes hi havia el Pont de l’Anell, que servia per salvar la mateixa séquia.

En entrar al poble en busca del carrer Almenara (aquest terme en àrab significa «séquia»; d’aquí que l’origen de la infraestructura hídrica de què parlem sigui anterior a l’Edat Mitjana). Segons el tram, la séquia era de pedra i recoberta en forma de volta, segurament per evitar accidents, i en alguns punts passava per sota les cases.. Mentre corria pel poble l’aigua era aprofitada per:  dos molins hidràulics que hi nucli del poble, el molí de Peret del Vell i el molí de Teresa la Molinera; lo Poador, espècie de bassa on les canareves hi anaven a rentar o omplir càntirs d’aigua i on, a més de l’aigua de la séquia, confluïen les aigües de pluja que baixaven per la Rasa (vella llenca excavada en el terreny en pendent a partir del camí del Cementiri per deturar l’emportament de terra per les aigües i pluja i retenir part d’aquestes) des del Camí Ample (l’antic cementiri) i des del Carrer del Remei; per les cisternes emmagatzemadores, la del Vall i les que hi ha contigües fins a la plaça del Moreno; per unes aixetes perquè la gent en pogués arreplegar i per uns rentadors que se situaven al carrer que avui duu el mateix nom. Val a dir que al poble es parla de l'existència de més cisternes però de moment no se'n té gaire informació.

En sortir del poble l’aigua es canalitzava de nou en direcció al riu Sénia vorejant el camí Vell de Vinaròs, pels Campets, i per una altra que anava per l’actual carretera de Sòl de Riu. Una vegada al riu, es tornava a canalitzar per la séquia del Molí del Lluco. A partir d’una peixera es conduïa a aquest molí on s’aprofitava i es tornava al riu. Les peixeres eren parades artificials per tal de desviar l’aigua del curs del riu cap a les sèquies.

Val a dir que la descripció feta es correspon amb el ramal principal de la séquia ja que, a més a més hi havia tot de canalitzacions secundàries que s'encarregaven de repartir l'aigua per les diferents parts de les zones que regaven.

Avui dia queden ben pocs vestigis de la séquia Mare d’Alcanar però encara hom en pot intentar de resseguir el traçat i trobar-ne algun que altre segment, fins i tot dins del mateix nucli urbà.

Per una informació molt ben detallada sobre la séquia mare d’Alcanar consulteu-ne l’importantíssima comunicació de l’Helena Fibla, Toni Forcadell, Jordi Arasa i Ivón Michavila, presentada al desembre de 2000 al II Congrés d’Història d’Alcanar o aquest lloc web d’Ulldecona.